Menu

Adolescències

Adolescències

Laura Titos, sotsdirectora i educadora de l'Associació Compartir-Grup Social Marista

Tot just fa 11 cursos que treballo a l’Associació Compartir i he convertit el barri del Pinar en una part molt important de la meva trajectòria professional i vital, ja que és on fem un treball comunitari molt important.  Un treball comunitari que parteix d’una perspectiva professional que m’avoca a mi i les companyes a ser-hi presents dia a dia amb les famílies, amb els infants i amb els adolescents. Al llarg dels anys he estat en diverses ocasions amb el grup d’adolescents i actualment, estic amb un grup de 9 nois i 3 noies d’entre 12 i 15 anys.

L’adolescència és un moment vital de fragilitat per totes les persones. És una època de transició entre la infància i l’edat adulta marcada per molts canvis físics, psicològics i socials. M’agradaria destacar que cada una de les persones viu la seva adolescència i aquesta no pot ser igualable a cap altra, ja que cada una es construeix a sí mateixa en un entorn determinat i amb unes vivències determinades. Cada adolescència marcarà en gran part la identitat de l’individu i és necessari destacar que les adolescències amb les que treballem estan doble o triplement condicionades, com diu Sònia Camallonga al seu TFG (2014),

Los y las jóvenes se enfrentan a ese momento de transición insertos en unos espacios urbanos que les atribuyen, en general, características descalificadoras, de entrada, por ser jóvenes. Si además estos jóvenes viven en condiciones de pobreza estructural, a la estigmatización de la juventud se añade el estigma de clase y en muchos casos, el de etnicidad y el territorial. Sin duda esto, afecta a sus trayectorias vitales, que pueden quedar fuertemente desestabilizadas y bloqueadas por dichos estigmas.

 

En general, he observat que quan sortim a algun dels equipaments de la ciutat, hi ha un marcatge evident de rols, els adolescents acostumen a fer saber que venen del Barri del Pinar, demostrant un fort sentiment de pertinença al barri, un barri estigmatitzat a la ciutat, on els recursos que s’inverteixen i la proposta cultural oferta és diferent a la resta dels barris. He sentit en més d’una ocasió que quan arribem sempre hi ha algú que diu “ja arriben els del Pina”, aquesta benvinguda posa als joves en una situació de fragilitat o tensió que no els deixa treure tot el seu potencial.

Bé, quan anem a aquests equipaments una de les primeres coses que fan, la majoria, és connectar-se al wifi i el seu temps el destinen bàsicament a connectar-se a jocs on-line. Altres busquen un espai de relació amb els iguals on els deixo fer la seva, organitzar-se les tasques escolars (si en tenen), i la disposició a l’espai. Jo simplement estic present, estic present per a que ells s’adrecin a mi si ho necessiten, la presència de l’educador transmet seguretat als adolescents i a la resta de la comunitat tot i que intentin defugir de la figura adulta, cosa ben natural.

Les dificultats que puc observar quan anem pel carrer, fora del barri o estem en un equipament municipal normalment no són entre membres del grup, són d’ells cap a altres joves o adults o a la inversa. Són molt sensibles a les mirades que els segueixen, ja sigui d’adults o d’altres grups de joves. Tenen dret a enfadar-se, i tot i que la meva funció és també contenir-los si ho fan desmesuradament, entenc el disgust de ser estigmatitzats per ser del barri del Pinar, per ser d’origen migrant o simplement per ser adolescents. Perquè aquesta, és la visió que tenen molts adults que no recorden que un dia també van ser adolescents. Durant el temps que fa que treballo al barri encara em pregunten si no tinc por de treballar amb ells, si alguna vegada m’han ratllat el cotxe o si m’han robat el mòbil. De fet és tot el contrari, quan senten que confies en ells, deixen veure les seves potencialitats i et respecten. L’equip d’educadores ens sentim segures al barri, i és això el que intentem transmetre a totes aquelles persones que generalitzen sense conèixer la realitat del jovent del Pinar.

La realitat a Rubí respecte als equipaments per a la població jove és escassa. Els equipaments estan molt polaritzats entre recursos per a la infància o per als adults, tret de l’Espai Jove Torre Bassas que és l’únic que respon a algunes de les necessitats del jovent de la Ciutat.

No vull deixar sense esmena el concepte de Síndrome de Peter Pan, té a veure amb l’allargament de l’adolescència tant des de la (pre)adolescència que veiem en infants de 9-10 anys com la prolongació de la mateixa amb les dificultats d’assumir les responsabilitats de la vida adulta, degut en gran part per la precarietat laboral i la infantilització de la població a través de la publicitat, però això donaria per un altre article. Un altre element a tenir en compte té a veure amb el xoc cultural i generacional. Les famílies han de poder acompanyar el procés de transició entre la infància i l’edat adulta, però en general ens trobem que hi ha un excés de control o una total delegació de les seves funcions, projectant en els nois i noies les seves pors i limitacions, condicionant una vivència de l’adolescència menys saludable.

Cada un dels adolescents amb els que tenim contacte actualment, està vivint la seva adolescència i fa les crides d’atenció com pot i sap. La nostra tasca és ser-hi, donar respostes conseqüents als seus actes, evitant la sanció, millorant la confiança i la assumpció de responsabilitats. L’adolescència és un moment de reafirmació de la personalitat i de conflicte amb un mateix i amb l’entorn, un trencament amb la infància. Fa uns anys vaig tenir dificultats per entendre que els nois i noies no estaven enfadats amb mi per posar els límits. La seva expressió de la frustració és això, una expressió de la tensió i el trencament de cada una de les adolescències que acompanyem. Al final ho vaig entendre, en certa manera els adolescents agraeixen les conseqüències a posteriori. Tots tenen molt a oferir a la nostra societat, cal deixar espai per que reorganitzin la seva identitat i confiar en que quan vulguin o puguin posaran en pràctica alguna de les coses que un dia els vas oferir.

Per anar acabant i posant-me a la seva pell, jo vaig fer molta vida de barri i de carrer, allà vaig introduir-me, molt aviat, en la participació juvenil, l’ús que feia dels equipaments i de les places no era tan diferent del que fan a l’actualitat. Respecte a les dinàmiques de barri, ells el senten com a propi igual que jo sentia Ca n’Oriol. El barri és un espai de trobada amb els iguals, on estar hores i hores xerrant, fent esport... El barri, el carrer i els espais públics són una part important per la construcció de la identitat, per tant per a les adolescències del Pinar, el PINAR és el seu barri i RUBÍ la seva ciutat. Com a adolescents viuen una aventura, l’aventura de la seva vida, per a mi cada dia amb ells forma part de l’aventura de la meva vida, amb les adolescències no hi ha cap tarda igual i junts hem de treballar per superar les dificultats que se’ns presenten al llarg de l’estona que compartim. Ser educadora comporta inevitablement ser-hi present, donar a conèixer altres formes de fer, reconèixer les seves formes de fer i finalment obrir un ventall de possibilitats que estiguin disponibles per quan cada un d’ells pugui o vulgui agafar-les.

Tornar al principi
SEGUEIX-NOS CONNECTA'T  
Facebook Inici  
Twitter la ràdio EN DIRECTE  
YouTube Programació  
Instagram Streaming  
Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la. APP Store  
  APP Google play  
  Revista "La ciutat"  

Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant, considerem que acceptes que n'utilitzem.

ACCEPTO