Menu

Escola, violència masclista i homofòbia

Escola, violència masclista i homofòbia

Myriam Isern (escriptora i periodista) i Xavier Corbera (mestre i candidat d'ERC Rubí)

¿Quién no se ha sentado alguna vez ante una taza de café y un amigo para conversar? Esas charlas que parecen arreglar el mundo, que buscan soluciones a los problemas que nos rodean, como si estos pudieran arreglarse con un chasquido de dedos. ¿Y por qué no intentarlo?

Una mañana fría de enero en Rubí, una taza de café caliente y dos amigos que conversan sobre educación, feminismo y violencia machista.

Xavier – Crec que moltes persones ens preguntem que de què serveix tenir bons enginyers, bons metges, bons mecànics, bons científics, en definitiva, bons professionals en tots els àmbits si després maltractem, matem i violem les dones? Per què serveix si tampoc som capaços de cuidar el món en el que vivim o no som capaços de resoldre els nostres conflictes sense sang, sense guerres?

La humanitat avança i alguna cosa hem fet bé, però moltes coses encara les fem malament si seguim tenint segons quins comportaments. Certament en qualsevol espècie sempre existeixen alguns individus que són la baula primitiva que no evoluciona al ritme que l’espècie.

Miryam- ¿Sabes? En realidad no creo que sea cuestión de que unos individuos evolucionen y otros no, es cuestión de que, aunque en ciencia y en algunas libertades hayamos cambiado, hay una estructura supuestamente inamovible a la que todas las personas estamos sometidas: el patriarcado. Cierto es que hay algunos individuos más tradicionales y otros que están más abiertos al cambio, pero la base, el sustento, es el que es y es para todos el mismo.

Xavier – Cert, però tenim elements per poder treballar-hi, la família, l’escola i l’entorn. La família creix amb les influències de l’entorn i de l’escola. Per tant, cal qüestionar aquests dos elements. Des de la meva vessant de mestre parlaria de l’escola, ampliant el concepte a totes aquelles activitats que demanen d’un tutor que guia, acompanya i ajuda als infants i adolescents.

Torno al principi i et demano que interioritzis aquesta idea. Saber-ne molt no serveix de res si després fas un mal ús de les coses més bàsiques de l’ésser humà, la convivència i  la vida en societat.

Miryam – Tienes razón, todo suma y debemos ser conscientes de ello, que si todo suma, todo puede también restar. Yo, como madre, puedo intentar darle a mi hija una educación feminista, decirle que el rosa es todos, que las mujeres pueden pelear y mil cosas más; que si luego va al colegio y ve como los niños monopolizan el patio con el fútbol asumirá que hay ciertas diferencias entre niños y niñas. Del mismo modo, que si una escuela se esfuerza en transmitir valores feministas; pero después en casa el padre no colabora con las tareas del hogar o cuenta chistes machistas, habrá sido trabajo en vano.

X – I no només a la llar i a l’escola, també al club esportiu, a l’esplai, etc… Cal que prioritzem ensenyar a ser persones. Paradoxalment és allò que ens defineix i alhora és allò més complexe que hem d’aprendre. Cal prioritzar aquests valors en tots els racons on tinguem nens i nenes i adolescents. És l’aprenentatge més valuós que poden tenir i el que ens portarà més avantatges com a comunitat. La resta és relativament més fàcil: amb voluntat i un bon guiatge tots els continguts es poden aprendre.

M – Ojalá tengas razón, pero yo veo muchas piedras en el camino, y es que uno de los principales problemas al que se enfrenta el feminismo es que el machismo niega su propia realidad. Es decir, pocas personas van a admitir que son machistas, pocos van a comprender lo nocivos que son los chistes que ridiculizan a las mujeres o los piropos a desconocidas por la calle. Deconstruirse, desaprender y asumir nuestra responsabilidad es duro y difícil y muchos no están dispuestos.

X – Perquè creus que costa tant l’esforç de desaprendre?

M –  ¿Por qué? Porque pierden sus privilegios. El privilegio de contar un chiste machista, el privilegio de acosarnos por la calle, de que no tener que limpiar la casa ni ocuparse de la crianza de sus hijos…

X – Sovint ens passen desapercebudes algunes actituds a l’escola, cada cop menys, però som una part del món d’un nen, la feina ha de fer-se a casa, als mitjans de comunicació, al carrer…

M – Sí, parece que algo se mueve, pero muy lentamente. Por ejemplo, para un gran conjunto de la sociedad el hecho de que un niño levante la falda a una niña carece de importancia, pues se ha hecho siempre. No entienden lo que implica un gesto así, que es acoso y que para la niña es terriblemente violento, no se ponen el lugar de esa niña que tiene que aguantar como los adultos dicen “no pasa nada, solo es una broma”. Pues bien, caballeros, esas bromitas las aguantamos después toda la vida en forma de acoso y muchas veces no denunciamos porque nos enseñaron eso, que no pasa nada, que es una broma y que no tiene importancia.

X – Estic convençut que aquestes actituds cada vegada generen més rebuig, més vergonya aliena i més consciència que això no està bé. Cada cop som més els que assenyalem , rebutgem, aïllem aquest homes que pensen i actuen així, hem d’explicar i mostrar que no els volem per res, que no ens serveixen per res. A Rubí hem de ser exemple en això i de donar eines a elles i ells per erradicar aquestes actituds.

M – Sí, cada vez somos más las mujeres que alzamos la voz y cada vez sois más los hombres los que señaláis a aquellos con los que queréis tener que ver. Con todo, queda mucho por hacer, mucho que remover y mucho que rehacer.

Estrany és el dia que no llegim que una dona ha estat assassinada a mans d’un home (encara que alguns mitjans diguin que ha mort, com si ho fessin soles) o que no aparegui una nova “manada”. Com a societat , aquestes víctimes són responsabilitat,  per tant les solucions les hem de buscar tots, anar a l’origen, a l’arrel i moltes d’elles les podem treballar a l’escola.

Tornar al principi

Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant, considerem que acceptes que n'utilitzem.

ACCEPTO