Menu

MÚSICA DE MATINADA fins les 06:00

Això també és memòria històrica

Això també és memòria històrica

Ànnia García (En Comú Rubí), Álvaro Monfort i Juani Rodríguez (Rubí Té Rodes)

El deute que l’Estat espanyol té amb la seva ciutadania va més enllà d’allò que normalment anomenem memòria històrica. Als greuges del cop d’estat i la dictadura, hi podem sumar els efectes colaterals d’un estat militar poc o gens preocupat pel benestar general. Anem a pams.

Un dels possibles relats per acostar-nos a l’epidèmia de poliomielitis (malaltia que afecta el sistema nerviós i genera problemes de mobilitat) que es va donar a Espanya els anys 50 ens porta a l’ocultació de la mateixa per part del règim. Primer error, ja que allò que es nega no existeix i per tant tampoc no es pot combatre. No va ser fins l’any 1964 que es va establir la vacunació de tota la població a través de la Dirección General de Sanidad, després d’anys de lluita entre aquest organisme i el Seguro Obligatorio de Empleados pel tipus de vacuna que s’havia d’administrar. El segon error, per tant, no assumir una resposta clara al problema des del primer moment; hi havia una vacuna disponible des del 1955, però només es va administrar en l’àmbit privat a un nombre reduït d’infants.

A aquestes intrigues polítiques, com veiem amb importants repercussions sobre la gent, cal sumar el que va venir després. Moltes de les persones afectades per la polio, nens i nenes en la seva majoria, van ser sotmeses a operacions de dubtosa eficàcia, que van afectar el seu creixement i que fins i tot van arribar a empitjorar el seu diagnòstic. I cinquanta anys després, hem de parlar de la síndrome post-polio, una patologia que genera seqüeles neuronals a les persones que en el seu dia van superar la malaltia, i que han passat tota la vida adaptant-se a la discapacitat. Va ser reconeguda per la OMS l’any 2009.

Hi ha per tant de forma indiscutible una responsabilitat de l’Estat que mai s’ha assumit. I que s’està reclamant políticament. El grup d’Unidos Podemos – En Comú Podem – En Marea al Congrés va tancar l’any registrant una proposició no de llei amb diverses mesures per corregir aquest greuge. Aquesta no és la primera proposta que es fa en aquest àmbit, però arriba en un moment en el que és imprescindible un plantejament decidit al respecte.

En l’espai local, el de Rubí va ser el primer Ajuntament de Catalunya en aprovar una moció amb les reclamacions de les persones afectades per la polio. Una moció que va presentar el grup d’Iniciativa per Catalunya Verds, i que es va treballar amb les associacions Rubí Té Rodes i APPCAT (Associats de Polio i post Polio de Catalunya). I que també vam traslladar al Parlament de Catalunya.

El primer risc del moment actual és que amb el reconeixement de la síndrome post pòlio, es pretén aparcar la responsabilitat de l’estat espanyol en l’afer de la poliomielitis, i centrar-se exclusivament en la síndrome enfocada com a malaltia minoritària. Però una cosa no seria sense l’altra, i cal per tant seguir reclamant responsabilitats. Per exemple, la implantació de centres de referència per als afectats en els hospitals ja existents; un ajustament dels graus de discapacitat que actualment no es corresponen a les dificultats dels afectats; que les ajudes tècniques siguin les adequades, sense limitacions opaques sobre el seu cost i sense que els usuaris hagin d’avançar el seu cost; o que les persones afectades rebin tractaments de rehabilitació periòdics.

Però també existeixen riscos en relació a la post-polio. El primer amb el que es troben les persones afectades és el desconeixement d’una part important dels professional de la sanitat primària, que sovint fan diagnòstics erronis. I en relació a això, que es faciliti la jubilació anticipada o la incapacitat a les persones afectades que així ho requereixin.

I per sobre de les demandes tècniques i d’atenció, hi ha la necessitats que es reconegui les persones afectades per la poliomielitis com a víctimes de la dictadura i, per tant, que la seva situació es tingui en compte en les lleis sobre Memòria Històrica. Més efectives que una compensació econòmica seran el reconeixement públic per part de l’Estat de la seva responsabilitat, i la creació d’un entorn sanitari i social que atengui les seves necessitats des del coneixement, el respecte i la millora de la qualitat de vida.

 

Tornar al principi
SEGUEIX-NOS CONNECTA'T  
Facebook Inici  
Twitter la ràdio EN DIRECTE  
YouTube Programació  
Instagram Streaming  
Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la. APP Store  
  APP Google play  
  Revista "La ciutat"  

Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant, considerem que acceptes que n'utilitzem.

ACCEPTO